divendres, 31 d’octubre de 2014

" EL SILENCI DELS MORTS " de Joan Vinyoli

Avui les tradicions recorden la Mort. El poema d'avui en parla d'una manera bellíssima. Un poema per rellegir, que emociona.



La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.


Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.


No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.


Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t manifestaran.


I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
Usa dels morts així.


                 Joan Vinyoli


Imatge: Horacio Obaya

dimecres, 29 d’octubre de 2014

"LAS ABARCAS DESIERTAS" de Miguel Hernández

El 30 d'octubre del 1910 va néixer Miguel Hernàndez. En el poema d'avui recorda la seva trista infància. Dissortadament la seva curta vida tampoc va ser gaire feliç.



Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría.

Y encontraban los días,
que derriban las puertas,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes, ni palabras:
siempre tuve regatos,
siempre penas y cabras.

Me vistió la pobreza,
me lamió el cuerpo el río,
y del pie a la cabeza
pasto fui del rocío.

Por el cinco de enero,
para el seis, yo quería
que fuera el mundo entero
una juguetería.

Y al andar la alborada
removiendo las huertas,
mis abarcas sin nada,
mis abarcas desiertas.

Ningún rey coronado
tuvo pie, tuvo gana
para ver el calzado
de mi pobre ventana.

Toda la gente de trono,
toda gente de botas
se rió con encono
de mis abarcas rotas.

Rabié de llanto, hasta
cubrir de sal mi piel,
por un mundo de pasta
y un mundo de miel.

Por el cinco de enero,
de la majada mía
mi calzado cabrero
a la escarcha salía.

Y hacia el seis, mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas.


                  Miguel Hernández


Imatge: C.Trigo

dilluns, 27 d’octubre de 2014

" ELEGIA " de Pere Quart

Pere Quart ens sorprèn amb una Elegia per acomiadar una fulla morta.  Ha complert el seu cicle vital, ve la tardor, el temps de la renovació.






Reservo aquest lloc
per a uns versos senzills i secrets
a la mort d’una fulla.

Invoco la pausa
de les ales segures del temps;
l’estranya celístia
que a penes esborra el camí,  
els adéus de flongíssima veu,
la ruïna enfebrada del cor
i les ombres finals de la ment.

Planarà mortalment
un instant a mig aire potser,
tan sola i enterca;
lleugera com un pensament
sense rels ni desig.

Cap avall,
sota el cel,
la comuna infinita, massissa
que soterra -o el llamp que desterra!
   
                              Pere Quart 


divendres, 24 d’octubre de 2014

"COM LA XIQUETA..." de Maria Mercè Marçal

Demà 25 es celebra el CORRELLENGÜA, aquest any amb un homenatge a M.Mercè Marçal, i recordarem la seva vida i la seva obra a les 17,45 a la Plaça de Sants. Us hi esperem!





Com la xiqueta que en encetar camí 
s'omple de rocs la falda i les butxaques 
i s'endinsa en el bosc i els va perdent 
sense lliurar les batalles previstes 
contra llops o gegants, ombres 
va deixant un rastre 
sembra 
i ara li resta només dins del puny 
crispat un còdol llis... 

                            
                      Maria Mercè Marçal
                              "Raó del cos"


dimecres, 22 d’octubre de 2014

"ARA D'UN NÚVOL" de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo a demés de conrear la novel·la amb èxit és un poeta sensible i mestre en Gai Saber. Avui compartim un dels seus poemes.


Ara d'un núvol
                    aigua de neu,
                    llampec,
                    penombra de sol,
ara d'un núvol la tarda crema
i un cor s'atura
amb la puixança d'una mà
secreta i immòbil.

Jo no hi sóc,
presoner sense evasions,
però és la teva mà subtil,
daurada de silenci
                      la teva mà només
que crema, i la tarda.

Flama extingible dins l'anell,
reconec la meva cendra
i, sense plors, però rebel,
no sóc company, sinó el silenci
                          l'absència.

                       Manuel de Pedrolo
                                            "Esberla del silenci"



Pintura: W.M.J. Turner

dilluns, 20 d’octubre de 2014

"CANCÓ BREU" de Josep Palau i Fabre

El poeta té amor per donar i per rebre. I un cor massa gran, sempre delerós d'amor.





Totes m'estimen a mi
i jo les estimo a totes.
Vagarejo, pelegrí,
al llarg d'un somni de noies.
Doneu-me un cor més petit,
que aquest que tinc no se m'omple.
Només l'anhel d'infinit
i el vent, per les quatre portes...

                         J. Palau i Fabre
                                         "Balades amargues" 


Imatge: Sara Tyson 

divendres, 17 d’octubre de 2014

"ESCÓNDEME" de Gabriela Mistral

Un poema d'amor, un amor apassionat i d'entrega total. Amb tota la qualitat de la  autora xilena, mereixedora d'un premi Nobel de literatura.



Escóndeme que el mundo no me adivine.
Escóndeme como el tronco su resina, y
que yo te perfume en la sombra, como
la gota de goma, y que te suavice con
ella, y los demás no sepan de dónde
viene tu dulzura...

Soy fea sin ti, como las cosas desarraigadas
de su sitio; como las raíces abandonadas
sobre el suelo.

¿Por qué no soy pequeña como la almendra
en el hueso cerrado?

¡Bébeme! ¡Hazme una gota de tu sangre, y
subiré a tu mejilla, y estaré en ella
como la pinta vivísima en la hoja de la
vid. Vuélveme tu suspiro, y subiré
y bajaré de tu pecho, me enredaré
en tu corazón, saldré al aire para volver
a entrar. Y estaré en este juego
toda la vida. 


                          Gabriela Mistral



Pintura: Santiago Carbonell

dimecres, 15 d’octubre de 2014

"FI DE LLUIS COMPANYS" de Josep Carner

Recordem al president màrtir en l'aniversari de la seva mort. Avui fa 74 anys que el van afusellar a dos quarts de set de la matinada. Josep Carner li dedicà un dels seus poemes més incisius i compromesos.






Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.

–Véns i et perdem –deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira “¡Viva España!”
escopí un noi escardalenc.

Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.

El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
Heus ací la mort, President.

“La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.”

Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.

I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.


                   Josep Carner