divendres, 29 de novembre de 2013

" ELS MEDIDORS DE VIDA I AIRE " de Matilde Llòria


Diu Matilde Llòria, una poeta amagada sota el nom del seu home, un metge represaliat; una poeta que va escriure en castellà i en gallec; ignorada ara, ens diu que caldria morir de vida i alçar la veu ferida que encara batega.




Almenys deixeu-nos bategar, alçar-se
veu que ens pregona humanitat ferida.
I no amagueu la mort; sabem
que el dany avança cavalcant les ones
dins la boscúria on no té blau l’ocell.

No oferiu glòries car sabeu quan costen
falses tendreses, pactes providents...
El cor se’ns torna llop; sabrà d’audàcies
per a defendre’s? Li és urgent
atallar la dissort quasi quallada; 
anticipar-se al tremp.

Ara deixeu-nos alenar. Caldria
morir de vida, –mort lliure– al revers
d’eixa que ofega... (són medint la vida
els medidors de l’aire que alenem).

                                   Matilde Llòria
                                        "Darrer Comunicat"


Pintura: A. Plancarte

dimecres, 27 de novembre de 2013

" TERRA NATAL " de Marià Villangómez

El poeta ret homenatge a la seva Eivissa natal en aquest poema en el que declara el seu amor a la terra i a la parla de la seves gents.




Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.
Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.
El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de mot antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
vull somniar-hi, entre la mar i el vent.


                            Marià Villangómez




Pintura: H. Tormo de Sales

dilluns, 25 de novembre de 2013

" PLENS DE SOL DE BON MATÍ " de V. Andrés Estellés

Un poema molt visual i ple de llum, que Remigio Palmero ha musicat.



Corre el sol com un infant
pel passadís
Puja el sol com un amant
sobre el teu llit,
sobre el tel nu.

Canta el sol com un ocell
en el balcó.
Xiula el sol de bon matí
com el trenet
que creua l’horta i els canyars

Tota nua,
nua i alta dins la cambra,
s’alegraven els teus pits,
—caderneres, passarells i teuladins,
sargantana a la paret—
plens de sol de bon matí.


                    V. Andrés Estellés


Pintura: A. Ruiz de la Casa

divendres, 22 de novembre de 2013

" EL VENT " de Maria Àngels Anglada

Exquisida, com sempre, Anglada ens parla del vent tardoral i del Temps, en majúscula.





Aquesta nit escolto el vent
on xiula el crit de tots els homes
que ja han mudat la pell d’infant
i ara no poden riure en somnis.

Quin fred –em dic– quan sento el Temps
apilar anuncis de flors tendres,
cremar en focs tebis de tardor
un parpelleig de primavera

               M.Àngels Anglada




Collage: Máximo González

dimecres, 20 de novembre de 2013

" EL OTOÑO SE ACERCA " de Ángel Gonzàlez

La tardor ja és aquí de fa dies, però ara han arribat la pluja i el fred. L'estiu és un record. I el poema de Gonzàlez ho explica amb gran bellesa.



El otoño se acerca con muy poco ruido:
apagadas cigarras, unos grillos apenas,
defienden el reducto
de un verano obstinado en perpetuarse,
cuya suntuosa cola aún brilla hacia el oeste.
Se diría que aquí no pasa nada,
pero un silencio súbito ilumina el prodigio:
ha pasado
un ángel
que se llamaba luz, o fuego, o vida.
Y lo perdimos para siempre.


                    Ángel Gonzàlez


 

dilluns, 18 de novembre de 2013

" COM SI MORÍS " de Joan Teixidor

Joan Teixidor, de qui celebrem enguany el centenari del seu naixement, té un poemari que va titular "El Príncep", que va dedicar a la memòria del fill que va perdre encara infant. El poema d'avui pertany a aquest llibre.






No tornaré a la fosca fageda,
em feia mal el silvestre palau,
s'han fet sagrats el trepig i la greda,
el sol escàs i la molsa i la pau.

Anar-hi sol és dir a cada pas
que em falta cor per a tot el que em toca;
massa he plorat a la nit i a camp ras,
deixa'm callat i lligat a la roca.

Deixa'm tot sol sense cap pensament,
com si morís cada dia una embosta;
em trasmudà l'abrivada del vent,
ara em fa ric la claror de la posta.

Tot ha finit, el silenci m'abriga,
fill d'aquest son que ignorava el demà.
Tinc por de tot, i l'angoixa se'm lliga
com la llavor que no pot madurar. 
                                Joan Teixidor

 Fotografia: Josep Guiolà

divendres, 15 de novembre de 2013

" LA SON " de Montserrat Vayreda

L'autora empordanesa descriu en un bell sonet com la son s'apodera de nosaltres cada nit.





La son xucla el pensament,
deixa la vida suspesa,
nua de goig i tristesa,
sense passat ni present.

Quan arriba, lentament
dels nostres sentits fa presa
i amb una dolça escomesa
neutralitza el moviment.

Dilueix dubte i record
i callada com la mort
al repòs dóna acollida

fins que torna a ser demà
i ens deixa en el despertar
damunt el cor de la vida.

              Montserrat Vayreda 



Pintura S. Marshennikof

dimecres, 13 de novembre de 2013

" TARDOR " de Josep Sebastià Pons

Josep Sebastià Pons (1886-1962) és ben segur la personalitat literària i de més prestigi al Rosselló i una de les veus líriques més intenses de la poesia catalana. Poeta i obra pateixen, encara, d'un oblit immerescut.



Sóc ara en avingudes de novembre
on tot es fa quiet i sembla caure
com desistint. La melangia llaura
camps de records però ja res no sembra.


Ara tot és campana que s'atarda
tocant a morts i posa gravetat
boscos endins on la madura tarda
ja minva, plena d'or i soledat.


Ulls tristos, melancòlics de la posta,
no us apagueu: la llangorosa flama
un altre món al nostre món acosta,
del somni fa més íntima la trama.
Vida, on ets? La nit tot ho reclama
i un plor de vent és l’única resposta.

                        Josep Sebastià Pons                                          "Les hores retrobades"

dilluns, 11 de novembre de 2013

" NO DEMANO GRAN COSA " de M. Martí i Pol

Avui fa 10 any ens deixà el poeta. El recordem en un poema colpidor.





No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.


O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.


O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.


O bé, si sembla massa…

                     M. Martí i Pol
                   "Vint-i-set poemes en tres temps"

divendres, 8 de novembre de 2013

" LLUNA DE PORCELLANA " de Maria Mercè Marçal

La lluna, l'amor, el desig, el dubte. I la música i la veu de Toti Soler .



Perquè avui feia el seu ple
la lluna se’ns posa a taula.
Quin pany de cel de quadrets
de cuina les estovalles !
En acabat de sopar
l’amor ens tira les cartes.
Al primer tomb de la sort
la color se’ns trasmudava.
Al segon, els gots de vi
tacaren les estovalles.
Al tercer se’ns va trencar
la lluna de porcellana.

                M.M. Marçal
               "Foc de pales"

dimecres, 6 de novembre de 2013

" INVITACIÓ A PARTIR " de Salvador Espriu

Espriu va dedicar a la seva mare  "Les roses recordades". En el poema d'avui també fa una endreça al record de la seva mare.


Recordant sempre la meva mare. 
7-VIII-1950   
  


La fruita d'or llunyana.

-Deixa enrera el record 
de la perduda tarda.
Deixa enrera la veu de la muntanya.
Navega fora port,
a l'esperança.

Calma, illa, veler,
la fruita d'or.

          Salvador Espriu
              "Les Hores"


Pintura: J. Monchon

dilluns, 4 de novembre de 2013

"UNOS CUERPOS SON COMO FLORES" de Luis Cernuda

Luis Cernuda moria al exili un 5 de novembre. Enguany fa 50 anys. Convé que algú el recordi, doncs era un gran, gran poeta. Llegiu-lo, sinó.



Unos cuerpos son como flores,
otros como puñales,
otros como cintas de agua;
pero todos, temprano o tarde,
serán quemaduras que en otro cuerpo se agranden,
convirtiendo por virtud del fuego a una piedra en un hombre.

Pero el hombre se agita en todas direcciones,
sueña con libertades, compite con el viento,
hasta que un día la quemadura se borra,
volviendo a ser piedra en el camino de nadie.

Yo, que no soy piedra, sino camino
que cruzan al pasar los pies desnudos,
muero de amor por todos ellos;
les doy mi cuerpo para que lo pisen,
aunque les lleve a una ambición o a una nube,
sin que ninguno comprenda
que ambiciones o nubes
no valen un amor que se entrega.

                             Luis Cernuda

 

divendres, 1 de novembre de 2013

" EN LA MEVA MORT " de Baltasar Rosselló Pòrcel

Diu Julián Marias: "En la meva mort", que no esperava tan pròxima, arriba Rosselló a una força, una intensitat d'emoció poètica que excedeix dels límits dels versos, i es queda sonant, després d'haver tombat l'última pàgina del llibre, com l'estela d'un vaixell ja passat.

 




Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.

                       B. Rosselló Pòrcel