dijous, 20 de setembre del 2012

" DINS LA NIT DELS MEUS ANYS" de Carles Ribas

El poeta mira enrere, no és un balanç, és una mirada melangiosa al infant que va ser ... Uat Boada n'ha fet una bella cançó.




Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc d'ells i no em coneixen:
són meus i van errants
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls, per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,
infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrere.

¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;
i sempre sóc el punt
      on l'aigua fa el seu pur
          començament de perdre's.

                         Carles Riba 


Pintura: C. Monet

4 comentaris:

  1. Al ritme vertiginós que avança la vida jo crec que només podem fer que mirar amb melangia el passat (si aquest ha estat profitós i farcit de bons temps). No ho sé, qui és gran diu que fer-se gran és un procés apassionant... en tot cas, potser la passió és el fet mateix de viure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Porquet, a partir de certa edat les coses es veuen des de una altra perspectiva. Des de la meva miro amb molta tendresa al passat I amb molta il.lusio el que em porta el dia a dia, sempre hi ha quelcom d'enriquidor o apassionant.
      Contenta de retrobar-te!

      Elimina
  2. Potser sí que els anys ens desperten, perquè no tornem a ensopegar amb les mateixes pedres, i encarem al futur amb optimisme...
    Jo no penso pas que fer-se gran sigui un procés apassionant(això queda molt bé), però com que no hi ha més remei, procurem fer-ho amb dignitat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apassionant acumular vivències, experiències, enriquir-nos espiritualment...però fer-se vell, no ho trobo precisament apassionant. Tens raó, M.Roser.
      I també en que hem de fer-ho amb la major dignitat possible.

      Elimina