dimarts, 31 de maig de 2011

"CANÇO DE LA BELLA CONFIANÇA" de Clementina Arderiu


Hi ha amor, hi ha confiança...però sempre queda una part molt intima, que és només per un mateix.


A l’amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.

Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.

Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols a tots
moments!

Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l’aldarull colpiria
més que no un roc.

Contentem-nos d’una ombra
o d’un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me’ls duc jo.


                        Clementina Arderiu


dilluns, 30 de maig de 2011

"LA BARCA" de Apel.les Mestres


La noia del poema té desig de descobrir nous horitzons. Un mon feliç on trobar flors, cants i rialles...


La donzella baixa al riu
a trenc d'alba;
entre terra i cel volant,
l'alosa canta.

Mig en terra sobre els joncs,
i mig a l'aigua,
buida i sola i com dormint
s'està a la barca.

La donzella en arribant
joiosa i salta:
"Barquer", crida, "Bon barquer,
passeu la barca!"

El barquer no respon pas,
que dorm encara;
la donzella sobre el banc
es deixa caure.

Guaita el riu i guaita el cel,
i les muntanyes;
terra i cel van clarejant,
del foc de l'alba.

Guaita el cel i guaita el riu
i escolta l'aigua
que, en veu baixa, sembla dir
coses estranyes.

La donzella té desig,
que l'embriaga:
"Volgués Déu que un cop de riu
trenqués l'amarra!

Volgués Déu que riu avall
partís la barca,
riu avall sense barquer,
ni rems ni amarres!

Volgués Déu que lluny, molt lluny,
la dugués l'aigua,
lluny, molt lluny, dret a un país
mai vist encara,

Allà on cauen els estels
quan trenca l'alba,
allà on van perfums de flors,
cants i rialles!"

                  Apel·les Mestres


Pintura: Albert Edelfelt

dissabte, 28 de maig de 2011

*"SE DEJA DE QUERER" de José Ángel Buesa


Un dels poetes que més llegia en la joventut. És tan romàntic, diu les coses d'una manera tan bonica... Avui en rellegir-lo segueix agradant-me, tot i la nostàlgia d'un temps ja viscut.

t


Se deja de querer, y no se sabe
por qué se deja de querer.
Es como abrir la mano y encontrarla vacía,
y no saber, de pronto, qué cosa se nos fue.

Se deja de querer, y es como un río
cuya corriente fresca ya no calma la sed;
como andar en otoño sobre las hojas secas
y pisar la hoja verde que no debió caer.


Se deja de querer, y es como el ciego
que aún dice adiós, llorando,
después que pasó el tren;
o como quien despierta recordando un camino,
pero ya sólo sabe que regresó por él.


Se deja de querer como quien deja
de andar por una calle, sin razón, sin saber;
y es hallar un diamente brillando en el rocío,
y que, al recogerlo, se evapore también.


Se deja de querer, y es como un viaje
destinado a la sombra, sin seguir ni volver;
y es cortar una rosa para adornar la mesa,
y que el viento deshoje la flor en el mantel.


Se deja de querer, y es como un niño
que ve cómo naufragan sus barcos de papel;
o escribir en la arena la fecha de mañana
y que el mar se la lleve con el nombre de ayer.


Se deja de querer, y es como un libro
que, aún abierto hoja a hoja, quedó a medio leer;
y es como la sortija que se quitó del dedo,
y sólo así supimos que se marcó en la piel


Se deja de querer y no se sabe
por qué se deja de querer...
                
                                           José Ángel Buesa

divendres, 27 de maig de 2011

"PLUS ULTRA" de Jacint Verdaguer

Mossèn Cinto, corprès per la immensitat  de l'univers dialoga amb la estrelleta...

                                       Estello fai-te clara car cerque moun camin.

Allà d'allà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
   - Estrelleta - jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
   -No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

                         Jacint Verdaguer

dijous, 26 de maig de 2011

"ES QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR" DE J.V. FOIX


Aquest poema és un model clar d’obra surrealista, amb un llenguatge elaborat i evocador. Talment un conjur de bruixes.


És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

                       J. V. Foix
                     "On he deixat les claus..."


 Pintura J. Miró: "La Masovera"

dimecres, 25 de maig de 2011

"D'UN CACTUS" de Maria Antònia Salvà


La poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà evoca la ferotge i inesperada capacitat de supervivència d'un cactus.


Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa, era ajocat
al seu recó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.


Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat. 
                   
                       Maria Antònia Salvà 

dimarts, 24 de maig de 2011

"AIGUAMARINA" de Josep Maria de Sagarra

Aiguamarina, malgrat la seva senzillesa, o potser precisament per això, és un dels poemes més bells i encisadors de Sagarra. És un poema ple d’optimisme, de vitalitat i d’alegria.


 
 Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina

         Josep Maria de Sagarra

dilluns, 23 de maig de 2011

*"MIENTRAS TÚ EXISTAS" de Ángel González


Angel González, tan intimista, tan humà.

Mientras tú existas,
mientras mi mirada
te busque más allá de las colinas,
mientras nada
me llene el corazón,
si no es tu imagen, y haya
una remota posibilidad de que estés 

viva en algún sitio, iluminada
por una luz cualquiera...
Mientras
yo presienta que eres y te llamas
así, con ese nombre tuyo
tan pequeño,
seguiré como ahora, amada mía,
transido de distancia,
bajo ese amor que crece y no se muere,
bajo ese amor que sigue y nunca acaba.
                           Ángel González

diumenge, 22 de maig de 2011

"ENVIANT FLORS" de Joan Maragall


El poeta regala flors a l'estimada. I a nosaltres un deliciós poema.


Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.

 
Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.

 
Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.

 
Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.

 
I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentre jugueu així,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.
 

                                    Joan Maragall
                                       "Claror"
  


Detall pintura de Waterhouse


dissabte, 21 de maig de 2011

"A ALGUNS QUE S'ESTRANYEN DE NOSALTRES" de J. Sarsanedas


Jordi Sarsanedas ho diu ben clar i català: Que no esperin que presentem excuses!


Nobles i bells senyors inconscients feliços
multiplicats cofois entre els miralls
d'Aranjuez o Versalles,
per gala coronats de barretina
frígia,
oh jacobins beats i gaditans metòdics,
ben satisfets i grassos en esperit,
us conec el rebuf quan ens trobeu
arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,
en un racó molest
del racional jardí geopolític. 
 
I què hi farem, si som el poble-nosa,
si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se
a la imatge que en fa el vostre desig? 
 
No heu d'esperar que presentem excuses. 
 
                          Jordi Sarsanedas 

divendres, 20 de maig de 2011

" L A I " de Pere Quart


El poeta agraeix un amor salvador, un amor que l'ha alliberat de la solitud.



Lletres d'impremta diran
el que no dic de paraula:
tu m'has salvat de la nit
(Aquí el nom en caixa baixa),
lluna seguida,
brasa partida,
malaguanyada!

M'has salvat del gel desert,
del silenci sense calma,
de la set en rius amargs,
primera resposta amb ales,
tebi ressol de desglaç
o font picant de besades.

Tu m'has salvat d'una nit
de ceguera solitària,
lluna seguida,
brasa partida,
malaguanyada!
(Aquí el nom que et vaig posar
com una corona falsa.)

            Joan Oliver-”Pere Quart”
               "Vacances Pagades"

dijous, 19 de maig de 2011

"CAPVESPRE" de Quima Jaume

Quima Jaume descriu el meravellós paisatge del seu poble, que la va veure néixer i on va morir.


El crepuscle ha envaït
a poc a poc la badia
i l'ha omplerta d'una
llum màgica, quasi divina.  

El mar s'ha condormit
i les barques es troben com
somortes després del tràngol del migdia.
Un vol de gavines juganeres
ens evoca el cant dels amants. 

Els perfils de Pení i es Bufadors
són ombres xineses
que ens recorden l'embruix
dels misteris de la nit. 
Hora de capvespre vora mar. 

Hora de calma i de repòs,
d'aixoplugar-nos dins nostre
i retrobar tot allò que hem perdut pel camí,
sota un sol xafogós de migdia.

                   Quima Jaume

dimecres, 18 de maig de 2011

"FE MÍA" de Pedro Salinas

Poema breu, però molt intens d'aquest magistral poeta.


No me fío de la rosa 
de papel,
tantas veces que la hice
yo con mis manos.

Ni me fío de la otra
rosa verdadera, 
hija del sol y sazón,
la prometida del viento.

De tí que nunca te hice,
de ti que nunca te hicieron,
de tí me fio, redondo
seguro azar.

                 Pedro Salinas

dimarts, 17 de maig de 2011

"RES NO ÉS MESQUÍ" de J. Salvat Papasseit

El poeta tot hi la malaltia que sofreix, mostra una visió positiva de la vida, en la que tot continua i el que fineix es per renéixer altre vegada.



A Josep Obiols

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
                          
                 Joan Salvat-Papasseit

         

dilluns, 16 de maig de 2011

"ALQUÍMIES SOLARS" de Guerau de Liost

Un poema de Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates) amb el seu estil detallista i de gran rigor idiomàtic.


Oh sol, oh màgic poderós
que, sense filtres ni col.liris,
desfent la garba de ton iris
l'atzur destries en colors! 


És, ta expertesa, sobirana:
amb magistral facilitat
prodigues, lúcid, ton esclat
per les muntanyes i la plana.


La pedra atenys filosofal.
Quan et passeges triomfal
com un rei Midas que no mor, 


la teva llarga vara poses
sobre la cendra de les coses...
I ressorgeixen fetes d'or. 


                  Guerau de Liost

diumenge, 15 de maig de 2011

"LA VACA CEGA" de Joan Maragall


En aquest homenatge a Maragall no podia faltar aquest poema tan popular. Es molt visual i bell,  tot i que és trist.


Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.


Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,  
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

                               Joan Maragall


 Seubi. "La vaca cega  i altres poemes" de Ed. Baula

dissabte, 14 de maig de 2011

"LA NOSTRA REBEL·LIÓ" de C. Sánchez Cutillas






 
TORCAR la pols sembla monòton
I el drap – amunt i avall – és groc
Com tot el cansament que ens vessa.
Torcar la pols –diuen algunes –
És esborrar el pas del temps
Que cau sobre totes les coses
I s’esmicola a poc a poc.

Torcar la pols cada matí
És el cilici que portem
Sobre la carn, i ens dol vivíssim
I molt aspre. I jo per consolar-me,
només per consolar-me, pense
que també podria ésser el ferm
motiu de la nostra rebel·lió.
 
            C. Sánchez Cutillas



Dibujo: alienelpaisdelasmaravillas

divendres, 13 de maig de 2011

"LA POMA ESCOLLIDA" de Josep Carner




Josep Carner, en aquest poema, magnífic, de "ELS FRUITS SABOROSOS" parla d'un amor seré, assossegat, dolç com la fruita madura.


Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.



Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor? 


                                   Josep Carner

                               " Els fruits saborosos"


Aquarel·la: Tayete

dijous, 12 de maig de 2011

*"PALABRA VIVA Y DE REPENTE" de Blas de Otero

El poeta elogia la parla popular, la bellesa del llenguatge senzill,  del poble. I li dedica un poema.


Me gustan las palabras de la gente.
Parece que se tocan, que se palpan.
Los libros, no; las páginas se mueven
como fantasmas.

Pero mi gente dice cosas formidables,
que hacen temblar a la gramática.
¡Cuánto de cortar la frase,
cuánta de la voz bordada!

Da vergüenza encender una cerilla,
quiero decir un verso en una página,
ante estos hombres de anchas sílabas,
que almuerzan con pedazos de palabras.

Recuerdo que, una tarde,
en una estación de Almadén, una anciana
sentencio despacio:  -"Si, si; pero el cielo y el infierno
está aquí." Y lo clavó.

con esa  n  que faltaba.

                  Blas de Otero

dimarts, 10 de maig de 2011

"ENCANTERI" de C. Fages de Climent


El poeta reconeix la influencia de la embruixadora dona que el va bressolar en aquest poema  del llibre "Les bruixes de LLers",  que va il·lustrar el seu amic Salvador Dalí.

-  Sonet Liminar  -

La mare em deia que, essent criatura,
va bressolar-me una dona de Llers.
Suau embruix que en mi encara perdura,
em prenc la vida com si fos en vers.

Temo la mort, incisiva cesura;

l’amor em sembla d’inútil esmerç.
Ai, a vegades la vida és molt dura,
ai, a vegades el ritme és advers.

L’alexandrí, que té corbes de sina

talment un dors sibil.lí de serpent;
l’hendecasíl.lab, que s’infla i declina

massa em són causa de goig i turment.

Els versos ragen a doll, perquè al caire
del cor batega una bruixa cantaire.
                         
Carles Fages de Climent
                                                           “Les Bruixes de Llers”

dilluns, 9 de maig de 2011

"ELS TEUS LLAVIS" de Maria Mercè Marçal

Un poema d'amor, que trobo magnífic.


Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturni,
als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.

           Maria-Mercè Marçal
            "Bruixa de Dol"

diumenge, 8 de maig de 2011

"DONANT LES JOIES" de Joan Maragall


En aquest poema, Margall està influït pel Romanticisme alemany - en aquella època traduïa a Goethe - i evoca elements de la lírica medieval.



De joies vull cobrir ta cabellera,
el teu coll i el teu pit, braços i mans,
en memòria de totes les carícies
que vagi fent-te i t’hagi fet abans.

Com a pluja els joiells damunt tos membres,
també com pluja els besos meus d’amor:
dessota cada bes vull que s’encengui
com un astre una nova resplendor.

Un joiell cada bes, que resplendeixi,
nit serena, lo noble del teu cos:
pro després el gran jorn, després el dia:
l’esposa sens joiells, tota a l’espòs.

                                       Joan Maragall 


Pintura de Dante G.Rossetti

dissabte, 7 de maig de 2011

*"DONDE HABITE EL OLVIDO" de Luis Cernuda

Els  poemes de Luis Cernuda, amb el seu llenguatge precís i profund, són per a assaborir-los, per meditar-los.

Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo sólo sea
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.

Donde mi nombre deje
Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
Donde el deseo no exista.

En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
No esconda como acero
En mi pecho su ala,
Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.

Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen suya,
Sometiendo a otra vida su vida,
Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.

Donde penas y dichas no sean más que nombres,
Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
Disuelto en niebla, ausencia,
Ausencia leve como carne de niño.

Allá, allá lejos;
Donde habite el olvido.

          Luis Cernuda



Pintura de W. Holman Hunt- "The haunted Manor"

divendres, 6 de maig de 2011

"DITS" de Gabriel Ferrater


Un poema de Gabriel Ferrater, que pertany a " Teoria dels cossos"



Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d'adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.

                   Gabriel Ferrater

dijous, 5 de maig de 2011

" UNA CANÇO A MAHALTA" de Màrius Torres


Aquest es un dels poemes dedicats a Mercè Figueres, "Mahalta", la seva amiga, la seva musa, el seu amor impossible...


                                         
                                                    

Tu que m'has descobert el corriol que mena
 al verd país dels teus records,
deixa-m'hi viure en pau al teu costat. La pena
 és que jo també tinc records! 
Però potser -qui sap!- algun dia t'emmeni
 pels meus camins no tan suaus.

Potser la teva passa tan manyaga assereni
 els gorgs, els erms i els afraus 
i quan els dos haurem lligat, per fantasia,
 els records de la joventut,
cadascú tindrà l'altre per fer-li companyia
 i un doble paradís perdut.  

                                 Màrius Torres

dimecres, 4 de maig de 2011

"PETONS ESCARLATA" de Antònia Abante


Delicat poema d'amor, de nostàlgia, amb un bellisim llenguatge.


Besa'm quan em dius adéu
entre gemecs de nostàlgia,
enreda'm l'anhel pel cos
talment amb teixits d'aranya,
consellera dels instints,
pel meu conviure, equipatge;
sirena en mar de delits,
sirena amb la pell de plata,
cortina de set colors
és el teu cos vora l'aigua;
serpentina de coralls,
els rinxols imaginables:
llaminer de tota tu
dormint al llit de l'onada,
les bombolles dels sentits
escalen per la messana.
Tu ets la vela del vaixell,
guia i nord en tot viatge;
besam quan em dius adéu
amb els petons escarlata.

                  Antònia Abante


El beso.(fragment) Pintura de G. Klimt

dimarts, 3 de maig de 2011

"NOCTURN PER A ACORDIÓ" de J. Salvat Papasseit


Un poema que evoca l'època en que el poeta va ser vigilant nocturn al Moll de la Fusta. És preciós.





Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se
el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
què és guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

                          J. Salvat Papasseit

dilluns, 2 de maig de 2011

*"TAL VEZ A NUESTRA MUERTE..." Ernesto Sabato


Un poema de Sabato. Para llegir-lo i reflexionar.



Tal vez a nuestra muerte el alma emigre:
a una hormiga,
a un árbol,
a un tigre de bengala;
mientras nuestro cuerpo se disgrega 

entre gusanos.
y se filtra en la tierra sin memoria,
para ascender luego por los tallos y las hojas,
y convertirse en heliotropo o yuyo,
y después en alimento del ganado,
y así en sangre anónima y zoológica,
en esqueleto,
en excremento.

Tal vez le toque un destino más horrendo
en el cuerpo de un niño
que un día hará poemas o novelas,
y que en sus oscuras angustias
(sin saberlo)
purgará sus antiguos pecados de guerrero o criminal,
o revivirá pavores,
el temor de una gacela,
la asquerosa fealdad de comadreja,
su turbia condición de feto, cíclope o lagarto,
su fama de prostituta o pitonisa,
sus remotas soledades,
sus olvidadas cobardías y traiciones.


                          Ernesto Sábato 
E. Sabato va morir el 1-5-2011

diumenge, 1 de maig de 2011

"PIRINENCA" de Joan Maragall

Maragall està sol al Balneari de Cauterets, Clara i els nens son a Caldetes,  i escriu aquest poema. Tot estimant tant la muntanya enyora el mar i la seva família.



Dins la cambra, xica, xica,
en la nit dormo tot sol;
part de fora, negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.


La muntanya, alta, alta,
que se’m menja tot el cel,
se m’arrima dreta, immòbil,
sentinella mut i ferm.


Els meus somnis volen, volen
cap als plans i vora el mar,
on els meus amors m’esperen
sota el cel assoleiat.


Jo somric en els meus somnis
adormit en la nit, sol...
Part de fora, negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.

                       Joan Maragall