No va tenir una vida fàcil. I per fi l'adversitat va poder amb ella. Aquest poema és una carta de comiat abans del suïcidi. Desitjo que trobés la pau.
Mercedes Sosa ens ho explica en la magnífica cançó "Alfonsina y el mar".
Dientes de flores, cofia de rocío,
manos de hierbas, tú, nodriza fina,
tenme prestas las sábanas terrosas
y el edredón de musgos encardados.
manos de hierbas, tú, nodriza fina,
tenme prestas las sábanas terrosas
y el edredón de musgos encardados.
Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera,
una constelación, la que te guste:
todas son buenas; bájala un poquito.
Déjame sola: oyes romper los brotes...
te acuna un pie celeste desde arriba
y un pájaro te traza unos compases
para que olvides... Gracias.
Ah, un encargo:
si él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido...
si él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido...
Alfonsina Storni
Tens raó, Mercedes. Es un poema molt bonic. Gracies per ferme'l arribar.
ResponEliminaMolt trist i bonic!
EliminaAhir vaig parlar amb una persona, que em va dir que la possibilitat que tenim de suïcidar-nos, d'acabar amb tot quan vulguem, era el que més l'acompanyava i li feia la vida més suportable. Tot plegat se m'ajunta i ho trobo impactant. I el poema és preciós.
ResponEliminaBon dia Glòria... lluny d'aquestes idees.
Quin consol més terrible saber que es pot acabar quan un ho desitja! Molt desesperat has d'estar per pensar així.
EliminaQuina sort tenim els que trobem la vida tan bonica!
"Que he salido..." ostres...
ResponEliminaSi, que fort, oi...i que trist
EliminaAmb el teh permís, recomanaré aquest poema a la classe, ara que fem lite castellana.
ResponEliminaAmb el meu permís? Ha, ha, ha...ni que fos un poema meu...ja m'agradaria escriure així, però no està tan desesperada! ;-D
EliminaSegur que l'Alfonsina te'l dona el permís.
I que vagi bé la lite castellana!
Petonets, bonica!