dissabte, 16 de setembre de 2017

" VIETNAM" de M. Àngels Anglada

Sempre hi ha guerra i, malauradament, sempre hi ha infants innocents que la pateixen. M.  Àngels Anglada ens parla d'aquestes criatures, que en algun lloc del món  la guerra turmenta.





Hem vist l'infant creuar els carrers de la mort
germà dels nostres fills, buit de jocs i rialles.
Hem vist l'infant creuar el carrer de la mort
mentre alats corsers els seus passos retallen.

Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent
i es glaçaran els mots en el vers dels poetes
si oblidem que els infants petgen camins de mort
-raïms mai madurats, quina amarga verema!

No podem cridar junts contra el crim i la sang
però a la cova profunda on els records s'amaguen
viuran sempre aquests ulls que la por ha entelat
i tenyiran de dol les alegres imatges.

 M. Àngels Anglada




Pintura: C. Varela

dissabte, 9 de setembre de 2017

"EM DIUEN, M'IMPORTUNEN" de Jordi Sarsanedas

Per en Jordi Sarsanedas la llengua és alhora mare i filla nostra. Ella ens dona les paraules per expressar-nos, a ella hem d'estimar, cuidar i defensar com a un fill,  perquè creixi, perquè no mori.






Em diuen, m'importunen: aquesta llengua és moridora,
la teva, la meva, prou que ho sé, 
la llengua del meu poble.
És moridora.
Allò que val, però, és que hi respiro
que em suporta, que em duu.
La mort, que quedi clar, no desmenteix la vida,
l'acota i prou.

Ella, cada paraula, cada nom, cada verb,
cada inflexió
vibra i dóna ànima fins als deserts de sal,
fins i tot als ermots de l'anatomia.
Quantes coses no foren mai si ella no les digués,
res ni ningú.

L'empenta de burxar, d'empenyer
dies i anys enllà, segles, adats,
i no només genética.
Penso en la cultura de la vora del foc,
rialles i contalles,
el tió que xiula i el gos a ran de peus,
rosta i trinxat, te i porcellana.

Aquesta filla és la teva mare.
Dona-li la mà.
Ella et duu, ella t'empeny
segles i segles.


                                Jordi Sarsanedas
                                  "L'enlluernament, al cap del carrer"




Il·lustració de Lola Anglada

dissabte, 2 de setembre de 2017

"ALTA LA LLUNA PREN COLOR" de M. Villangómez


S'ha acabat l'agost, el dia és més curt... ja s'acosta la tardor. El poeta eivissenc ens ho recorda.




    
    


Alta, la lluna pren color,
quan s'esvaneix dins l'infinit la tarda.
L'oreig, la vida, el gaudi, la gerdor,
familiar la lluna esguarda.

Morta la febre de l'estiu,
darreries d'agost, l'hora és més fina.
Després de pluja i vent, l'horta somriu
i el cel les boires elimina.

El fresc alè de cap al tard
arriba de llevant, per damunt l'ona.
La mar, damunt els verds, s'obre a l'esguard:
vora ella, els fruits la terra ens dóna.

Anticipat gust de tardor!
La faç del safareig la seda tiba,
al raïm va espessint-se la dolçor,
la síndria es bada en frescor viva.



                                      Marià Villangómez


dissabte, 26 d’agost de 2017

"MADRIGAL" de Joan Salvat Papasseit

Deliciós raïm! I deliciós també el poema que Salvat Papasseit li dedica.



Plovia



Plovia a la vinya
i el raïm madur
de l'aigua es polia i era negre i dur:
quan el sol sortia
dos gotims diria que eren els teus ulls.


                              J. Salvat Papasseit 




dissabte, 19 d’agost de 2017

"LA FIGUERA" de Clementina Arderiu

Delicioses figues, que a l'agost se'ns ofereixen plenes de aroma i sabor!




I
la figuera,
arbre de mel,   
antic i nostre 
i amic del mar,
veig que brotona
adelerada
per no fer tard.

           C. Arderiu 



dissabte, 12 d’agost de 2017

"ODA A LA SANDÍA" de Pablo Neruda

La síndria, una fruita estiuenca per naturalesa, saborós recurs per hidratar-nos i alleujar la calor.  Neruda canta les seves excel·lències en una oda.







¡Oh pura,
en tu abundancia
se deshacen rubíes
y uno
quisiera
morderte
hundiendo
en ti
la cara,
el pelo,
el alma!

Te divisamos
en la sed
como
mina o montaña
de espléndido alimento,
pero te conviertes
entre la dentadura y el deseo
en sólo
fresca luz
que se deslie,
en manantial
que nos tocó
cantando.

              Pablo Neruda 



dissabte, 5 d’agost de 2017

"LES CIRERES" de Joana Raspall

A l'agost poemes de fruites, avui ens delectarem amb les delicioses cireres que ens ofereix la Joana.




Les cireretes ja pengen de l’arbre
com fanalets d’una festa major;
enlluernats, els ocells hi fan via,
enamorats d’aquell món de color.

Prou que coneixen la dolçor tancada
dins de la bola vermella i lluent!
cada any hi vénen a la primavera
i els acull, l’arbre, generosament.

                                            Joana Raspall 




Pintura: Tony de Wolf

dissabte, 29 de juliol de 2017

"LA FERA FEROTGE" d'Ovidi Montllor

No sé si és un poema o la lletra d'una cançó, tant se val, la veritat és que em ve de gust compartir-ho, perquè m'agrada l'Ovidi i em sembla oportú que ens recordi que hi ha gent que ens vol espantar, que ens tanquem a casa i que ens amollem als seus desitjos.
Ell la canta amb molta gràcia.





Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun turment.

Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.

Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.

I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.
                               Au!

                         Ovidi Montllor

dissabte, 22 de juliol de 2017

"DE PARAR I DESPARAR TAULA" de Maria Mercè Marçal

"Terra de mai" és un recull de quinze poemes on Marçal utilitza la sextina. El títol és un joc de paraules, ja que Mai és també el nom de la seva amant i això significa una evolució important en la seva obra ja que representa la transició a la poesia lèsbica.





Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.

Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

                                               Maria Mercè Marçal 
                                               "Terra de Mai" 


dissabte, 15 de juliol de 2017

"INDESINENTER" de Salvador Espriu

Indesinenter:  sense repòs, incansablement.  Caminant dempeus com a veritables homes, no com gossos mesells.  Recordem el poeta que va néixer un 10 de juliol. Ho canta Raimon.






Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
 Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.
  
                               Salvador Espriu




Pintura: Franz Marc